Rere l’èxit de l’alternativa

Laura Guerrero, Cristina Mateo, Clara Torres i Carla Ymbern


Quan es parla de Sants, se’n poden dir moltes coses. Que és el barri més extens del districte barceloní de Sants-Montjuïc o que en el seu punt central hi trobem l’estació de tren més gran de Barcelona. Però més enllà de les dades purament descriptives, hi trobem un barri que qüestiona la manera de fer del sistema capitalista i aposta per moviments com el cooperativisme i  l’autogestió per organitzar-se i unificar a tota la població que en forma part.

Des del 2009, el cooperativisme s’ha anat arrelant en l’entramat de Sants fins a convertir-se en un mode de vida per a moltes persones. Per altra banda, moviments com l’autogestió impregnen el barri des de fa anys. Projectes com Can Vies, la Burxa o el recinte de Can Batlló en són un exemple patent a l’actualitat.

En poques paraules, l’autogestió es defineix com un model d’organització en què les persones que hi participen s’encarreguen de gestionar elles mateixes les qüestions econòmiques, socials i polítiques de l’espai en què habiten sense la intervenció de l’administració ni el govern. Aquesta manera de fer va ser adoptada pel moviment okupa, que va créixer exponencialment als anys 90.

A Sants va haver-hi una de les seus més importants del moviment okupa a Barcelona, el centre social okupat La Hamsa. Okupada l’any 1996, i fins que va ser desallotjada al 2004, va constituir un espai polític on els okupants van entrar en contacte amb l’economia solidària i l’autogestió. Posteriorment, aquest centre va ser substituït per un Mercadona.

 

L’històric centre okupat del barri

El Centre Social Autogestionat Can Vies és l’altra casa okupada històrica del barri de Sants. Des del 1997 va funcionar com a centre social i diverses generacions de joves del barri hi van aprendre noves maneres de viure i de relacionar-se. Fa tot just un any, al maig de 2014, els Mossos d’Esquadra van desallotjar el centre després que les negociacions entre TMB, propietari de l’edifici, l’Ajuntament de Barcelona i els okupes no s’arribés a cap acord.

“Hi ha molta gent que hem passat per Can Vies, forma part del barri” / Foto: Carla Ymbern

Centenars de veïns es van mobilitzar com a resposta al desallotjament i al posterior enderrocament d’una part del centre okupat. Hi va haver revoltes durant dies, enfrontaments amb el cos policial dels Mossos, i manifestacions en defensa del Centre Social Autogestionat, que va rebre suport de tots els barris de Barcelona. Finalment, l’enderrocament es va aturar i avui dia encara continua la tasca de reconstrucció de l’edifici per part d’okupes, veïns i simpatitzants.

Joan López, veí del barri, va viure de prop els fets i aldarulls arran del desallotjament del centre social: “Can Vies no és el paradigma de l’okupa. És una altra cosa”, tot destacant el paper social del centre. Assegura que al barri hi va haver un recolzament molt gran a Can Vies, i denuncia que hi va haver “molta mentida”. “La gent del barri sortia cada dia a recolzar els nois de Can Vies. Però això no ho ensenyen. Els mitjans no és que fossin injustos, però només veien una part de la realitat”.

Però no tots els veïns donen el seu recolzament a Can Vies. Albert Torras, veí de Sants i impulsor del manifest contra la violència a Can Vies, es va posicionar en contra dels okupes des d’un principi, defensant l’actuació dels Mossos d’Esquadra i reclamant igualtat entre tots els col·lectius socials del barri.

Torras feia referència a les revoltes i a les manifestacions del maig de 2014: “Una massa uniforme recorria els carrers i la televisió mostrava contenidors cremats, corredisses, gent enarborant pancartes, la policia desbordada. Com si hagués esclatat la Revolució. Com si s’hagués proclamat la República. Una altra Europa era possible, i Sants va ser Ucraïna per unes nits.”

I criticava també la visió de l’autogestió dels okupes: “les entitats ens reunim, ens discutim, creem activitats, i freguem el local nosaltres solets. Per tant, autogestionats ho estem més o menys tots. L’autogestió no pot ser ocupar espais d’altri simplement pel fet d’estar buits i esperar que l’interessat aplaudeixi la decisió i et canviï les finestres perquè hom no passi fred. L’autogestió no pot ser l’exigència reiterada a l’administració d’espais públics perquè després s’hi faci el que es vulgui, quan es vulgui i amb qui es vulgui. L’administració, si n’és la propietària, ha de ser-hi d’una forma més o menys presencial.”

Veus polèmiques, veus oposades, un debat que fa enriquir els discursos a favor i en contra dels col·lectius socials del barri.

 

El periòdic de comunicació popular de Sants

Funcionant com a altaveu d’aquests moviments, i sobretot perquè els grans mitjans de comunicació parlaven dels okupes com si fossin un enemic públic, a l’any 1998 va néixer la Burxa: un diari popular, autogestionat, redactat per periodistes i també per veïns del barri que volen donar una altra visió del barri.

Elba Mansilla, sòcia treballadora de la cooperativa La Ciutat Invisible i redactora de la Burxa gairebé des de la seva creació, destaca que el mitjà va començar molt vinculat al que seria l’Assemblea d’okupes del barri de Sants. “Quan va començar haver-hi la Hamsa i Can Vies, i després altres habitatges vam pensar que era una bona idea per tenir una comunicació directa amb el barri fer un publicació pròpia, per donar la nostra versió de les polítiques urbanístiques al barri. També volem participar de primera mà als fets repressius i als desallotjaments perquè aleshores el moviment okupa era l’enemic públic de la ciutat, i vam pensar que serviria per trencar una mica aquesta barrera comunicativa entre el nostre barri i els altres.”

“El moviment okupa era l’enemic públic de la ciutat”

Pel que fa a l’estructura organitzativa del mitjà, la redacció està formada per 12 persones i també compta amb col·laboradors habituals que dupliquen el nombre d’integrants que hi participen. La Gemma Parera, redactora de la Burxa, ens explica que el diari sempre ha funcionat de forma assembleària i a nivell de coordinacions i seccions. “Sí que vam veure que per ser una mica eficaços era bo que hi hagués un persona que es responsabilitzés de cada secció però sense manar per sobre de ningú en aquest sentit”.

A les assemblees s’hi prenen totes les decisions, es reparteixen els temes que entraran al proper número, i s’obre la porta a que qualsevol persona implicada amb el barri pugui dir-hi la seva o aportar alguna idea. Tothom ha de poder-hi participar, entre d’altres raons perquè és una revista popular que es finança en bona part gràcies a les festes de Sants i a l’Associació de Veïns.

Però més enllà d’aquesta estructura horitzontal, que ja és tota una manera de fer que respon també a uns principis, el que pretén la Burxa és comunicar per poder interactuar i fer arribar a la gent tant el que s’està fent a nivell de construir alternatives, com a nivell de poder expressar i donar a conèixer casos en què s’està vivint la repressió. Així ho explica la Gemma, i afegeix: “Crec que és important que hi hagi espais en què es visualitzi tot el que s’està construint i l’atac del sistema contra aquestes alternatives que es construeixen. També volem ser una revista oberta perquè és important a nivell social que la gent pugui saber que té un espai on poder expressar-se.”

I no es pot parlar de la Burxa sense parlar de Can Vies. El desallotjament del centre autogestionat del passat mes de maig, on la Burxa hi tenia la seu, va afectar tots els veïns de Sants i es va viure molt intensament pels integrants de la Burxa. La Gemma Parera ho defineix com un cop fort perquè significava atacar d’alguna manera el diari i el projecte de Can Vies a la vegada. “Van atacar un projecte en el qual creiem, hi participem i que ens identifica. No hi ha Can Vies i nosaltres, sinó que la Burxa és Can Vies”, afirma la redactora del diari.

Can Vies forma part del barri. Així ens ho explica la Elba, molt vinculada a la Burxa i a Can Vies, creu que la identificació de la gent del barri amb el projecte va ser un error de càlcul per part de l’administració i la política quan el van voler desallotjar. “La mobilització del barri en un projecte, el nivell de simbolisme i dramatisme que van prendre els fets, la cristal·lització de la ràbia popular amb la crema d’una excavadora, i el fet de superar l’etapa repressiva per contrarestar la mobilització van crear un poder popular al barri i tots el que hi formàvem part vam sentir com si haguéssim recollit el treball que hem fet a nivell de barri durant setge anys.”

La Burxa també en publica moltes peces sobre Can Batlló, on l’autogestió també es fa real. Escriuen articles que parlen d’aquest projecte o les activitats que hi fan. En aquestes publicacions no només hi col·laboren redactors de la Burxa sinó també ho escriuen des de Can Batlló, amb la idea de que els propis col·lectius expliquin ells mateixos el que fan.

 

El paradigma de l’autogestiódespiece CB2

El centre de Can Batlló va pressionar durant tres dècades per aconseguir un espai cooperatiu on els veïns del barri poguessin dedicar part del seu temps a activitats d’oci. Va ser així, com poc a poc, va sorgir aquest esperit reivindicatiu que va permetre aprofitar un espai del barri barceloní i destinar-lo a projectes socials que uneixen el teixit veïnal i fomenten el cooperativisme com a forma de gestió. “Jo sempre dic que l’experiència de Can Batlló és: no esperem que l’administració et resolgui els problemes, tu ho pots fer”- explica el Joan Costa, clau en el passat i el present del centre. Costa s’encarrega de la gestió directa de Can Batllò i és un dels principals activistes del centre. Actualment, col·labora al magatzem, el bar, secretaria i organitza activitats.

Ara, el complex fabril de Can Batlló és el resultat del triomf del moviment veïnal i associatiu de Sants. Compta amb la col·laboració de 250 persones que s’encarreguen de la gestió del centre, 28 comissions que participen activament en aquest espai que reuneix prop de 9.000 hectàrees i s’hi han fet 239 activitats des del febrer de 2014, com ara poesia, xerrades, conferències, assemblees, trapezi, cabaret, dansa contemporània, circ, concerts de petit i gran format, entre moltes d’altres. Hi assagen grups de teatre, artistes de circ, i músics, i el centre rep a canvi un retorn social o econòmic (confessen que prefereixen el social), en forma, la majoria de les vegades i en el cas d’aquests últims, en un concert gratuït a càrrec de qui ha gaudit de l’espai per assajar.

L’exemple de tot això és el Bloc Onze. Joan Costa és una de les persones que ha viscut més de prop el canvi i desenvolupament del projecte a Can Batlló. La seva vinculació amb el centre es dóna perquè des de fa molt de temps, col·labora al Centre Social de Sants i té una forta vinculació amb els moviments veïnals. Explica d’on sorgeix el centre, quines són les seves arrels: “El Centre Social de Sants és l’embrió reivindicatiu de Can Batlló”. Participa a quatre comissions del complex fabril: secretaria, emmagatzematge, al bar i activitats en general, i viu entusiasmat perquè creu que la indústria fabril és un exemple que les coses es poden fer d’una altra manera. “Estem intentant donar vida a l’espai. No som els amos. Li donem vida però no en som els amos. És dels veïns.” Recorda quina és la relació que manté el centre amb l’Ajuntament: “És com si l’Ajuntament en fos el propietari, i nosaltres els llogaters. Ells s’encarreguen que segueixi en peu, i nosaltres li donem vida.”despiece bloc onze

“Jo sempre dic que l’experiència de Can Batlló és que no esperem que l’administració et resolgui els problemes, tu ho pots fer”

Té molt clar que el centre és un espai dedicat al veïns i que cal cuidar-lo. Per això, assegura que un dels punts forts que ha de treballar l’antic complex fabril és l’ organització. Costa defineix que en tractar-se d’un projecte social i autogestionat, l’organització del centre ha de ser fàcil i equilibrada a nivell social: “La nostra organització és molt senzilla. La nostra forma d’organització és l’assemblea. Tothom és igual. Per ordre pràctic, ens organitzem en comissions i projectes. Les comissions donen activitat a Can Batlló, i els projectes van més enllà del propi centre.” Són més profunds i són transformadors del barri. No tot és perfecte, i afirma que han tingut algun robatori degut al caràcter obert de l’entitat. “Som molt oberts, i de vegades han desaparegut algunes coses.”

Exterior de l'antiga fàbrica de Can Batlló / Clara Torres

Exterior de l’antiga fàbrica de Can Batlló / Clara Torres

Costa assegura que “som un col·lectiu molt gran i molt divers. L’única afiliació que tenim és antifeixista i en contra del masclisme.” És conscient d’un dels grans valors que tenen. “A Can Batlló som gent de 18 a 80 anys. Un dels valors afegits que tenim és que som de tota la vida. És l’únic col·lectiu de tot el barri que és intergeneracional.” Es desmarca d’etiquetes imposades per qui no coneix què és Can Batlló. “La gent es pensa que som okupes, hi ha gent que hi participa que ve del moviment okupa, hi ha gent que ve del moviment cooperatiu, hi ha gent que ve dels sindicats, hi ha gent que ve del moviment veïnal, hi ha gent que ve de la parròquia i moltíssima gent que ve de casa seva. Vull dir, que no hi ha una corrent ideològica majoritària. Sí que tenim en comú denominador una cosa, és una consciencia de moviment social important”.

Després de recordar el treball i l’esforç que van fer molts veïns per aconseguir el centre, aquest representant del centre reconeix que tot ha estat possible gràcies a una voluntat ferma d’entrar, treball de formiga, valors ètics, una campanya de premsa ben feta, constància tossuda i negociació. “Després de 35 anys de lluita, teníem tot el dret. No va ser un espai ocupat. La nostra pressió va ser tan forta que van haver de cedir.”

Les propostes d’autogestió de Can Vies i Can Batlló són diferents, tant en l’estructura com en la seva organització, però en formar part totes dues de l’entramat del barri, molts membres d’un centre també en formen part de l’altre.

Can Batlló no manté cap relació directa amb Can Vies però que es coneixen, i en Joan s’hi mostra a favor del Centre Social Autogestionat: “Hi ha gent de Can Vies que participa també a Can Batlló. Can Vies és un referent social del barri. No estàvem d’acord amb el seu desallotjament”. Queda palesa la vinculació social entre aquests dos espais, molt diferents però que comparteixen el fet de ser tots dos referents del barri en matèria de moviments socials. Les coses es poden fer d’una altra manera.

El canvi social és possible i Can Batlló n’és un exemple. L’existència i el treball dut a terme per espais i publicacions populars i veïnals, que constitueixen el vehicle dels moviments socials, són un èxit ben real. Can Batlló, Can Vies, La Ciutat Invisible o la Burxa són quatre dels seus màxims exponents, i hi són per quedar-se. Arrelats al barri i amb un esperit crític, alternatiu, i amb la ferma intenció d’un canvi social, la seva feina és vital per donar veu els moviments socials del barri de Sants.


El pase de diapositivas requiere JavaScript.


Article ‘5 claus per entendre el conflicte de Can Vies’ publicat al diari Ara

Article sobre Can Batlló ‘De centro social a barrio cooperativo’ publicat a eldiario.es

Blog Can Batlló

Web Can Vies

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s